L'AVUI - Enric Cormenzana

AVUI
Diumenge,2 de novembre de 1980
D.G.M.

Aquest artista barceloni, nat el 1948, comença una nova etapa en la seva trajectòria pictórica. La primera que vam conèixer correspon a la seva expisició a la galería Trece, el gener del 1975, on progressivament abandona les formes orgàniques per atènyer una més organitzada composició en l’espai, amb clares referències, però, als elements naturals.
La segona, s’endega entorn del 1976, i correspon a les seves exposicions a la galeria Ciento, Barcelona, a Punto, de València i a Atenas, de Saragossa, entre el 1976 i el 1979. Els elements orgànics desapareixen, el material dels suports passa a jugar un paper preemient tot establint un joc visual on les textures i els elements de composició, adés orgànics, adés racionalistes, s’alteren, atorgant especial èmfasi a les simulacions visuals i al mateix "trompe-l’oeil".
En tots els treballs d’aquesta època s’insinua ja una manifesta voluntat d’estructurar els plans, de subdividir les superfícies, de configurar espais, sempre des d’una essencialitat lineal que predomina en tota forma i que definitivament renuncia a les connotacions reals per transmetre preferentment sensacions o estats anímics.
Aquella lluita tensional, obsessionada per l’espai, culmina en aquest alfabet de síntesi, en aquestes formes primeres, essencials, fluides, gairebé fugisseres, que surten de l’alfabet grec com a punt de partida, amb  una gran llibertat de tractament i de disseny.
El patetisme existencial manifest en les formes turmentades d’origen orgànic i amb la gamma fosquejant dels seus colors ha desaparegut. Sembla com si deliberadament volgués tornar als orígens, als propis i las del llenguatge, per expressar-se amb total i espontània llibertat, amb unes grafies etèries, mínimes, més formalistes que psicologistes, tot cercant agermanar l’espontaneïtat de la taca o del tret amb una acurada disposició en l’espai. El joc entre els elements formals i els grans fons de teles i dibuixos, ocasionalment acolorits amb tons molt suaus, és portat a les últimes conseqüències, de manera que aquests signes assoleixin un protagonisme categòric.
Si les teles són, per la seva mateixa envergadura, més disperses, les tintes sobre paper, així com els dibuixos aquarel·lats , presenten una vibració més delicada, àdhuc lírica, com si es tractes d’un petit poema visual.
Cormenzana vol eludir els esquemes del "support-surface", tampoc no es vol deixar subjugar per la instintivitat gestualista, no l’entusiasmen els constructivismes racionals ni s’endinsa en el camp de la inconologia simbòlica, De tot, però, en fa una síntesi que passa pel seu sedàs, de manera que en surtin aquestes obres d’esperit oriental per la seva essència mínima i d’alta decorativitat pel seu ajustat ritme, color i composició.