CRITICAS - Enric Cormenzana

CORMENZANA I LA LEVIATACION
Enric Cormenzana aparece y desaparece de nuestro ambiente artístico, pero su presencia siempre tiene que ser saludada con satisfacción por el interés de sus obras. Porque, cuadro a cuadro, nos sumerge en un mundo de intensa y equilibrada poesía del color. Cormenzana lo dice todo sin tener que concretar nada. Es abstracto en la expresión plástica, pero en sus colores crecen situaciones que nos hacen comprender cómo el ser humano es el gran intérprete del entorno a través del espíritu. Con sus obras levitamos, ya que nos eleva a una posición superior al de la materia. Consigue, lisa y llanamente, hacer pintura.

Josep M. Cadena
EL PERIODICO
Mayo 2003

SENTIMENT
Sortosament de nou apareix a la llum expositiva i ho fa amb tal força i capacitat que hauria de  cridar l’atenció de les més altes esferes, per què cal dir sense embuts que el treball ara presenta és d’una altíssima qualitat.
Sense semblança de ningú, Cormenzana  s’estripa a sí mateix per fer evidents i públics els seus mil i un dimonis interiors. Ho fa amb ràbia i amb intensitat, però alhora amb serenor i una certa dolçor. Recolzat en un domini tècnic indiscutible i amb una capacitat analítica dels seus pensaments que li permet una translació plàstica que sigui alhora tan intensa com atractiva, l’autor desgrana les seves misèries i felicitats , amb un seguit d’impactes visuals a quin més vàlid plàsticament, que confereixen en el seu conjunt una exposició excel·lent.
Des de la seva obra "mes de desembre" que presideix la mateixa, passant per les seves abstraccions més poètiques, fins arribar a d¡altres que obliguen a la reflexió compartida, tota l’exposició de Cormenzana ofereix el sentiment inequívoc de trobar-nos davant el magnífic treball d’un gran artista.

Pere PASCUAL
Abril 2003
ISMES

Enric Cormenzana. El retrobament amb la pintura
A partir d’aquest moment apareix el veritable Cormenzana, o sigui, el que coneixem en realitat, el de les grans taques de color negres, amb una matèria grossa i densa, deixant regalimar suaument la pintura per la tela. I això és el que veiem ara al Museu Monjo: unes formes geomètriques a manera de gràfic que travessen la tela, unes formes ameboides gruixudes de color negre que ocupen la major part de l’espai i que semblen flotar per ell en diferents direccions. El que sobta realment en el treball de Cormenzana és el tractament del color negre. Aquest retrobament amb el públic, en aquest cas el de Vilassar de Mar, serà un punt d’inflexió en la seva trajectòria,  "ho diu tot sense haver de concretar  res. És abstracte en l’expressió plàstica, però en els seus colors creixen situacions que ens fan comprendre com l’esser humà és el gran intèrpret de l’entorn a través de l’esperit. Aconsegueix, senzillament fer pintura". Crec que amb aquesta darrera frase es defineix perfectament com és la seva pintura.

Ramon CASALÉ
Maig 2003
Zerovuitresquarante any 14/núm 149